TEATRO : Hoy con Albert Boadella de "Els Joglars" ///// OBRA TEATRAL : "DAAALÍ" por "Els Joglars"

Hola amigos,amigas y amantes del TEATRO,y sobre todo de "Els Joglars" (*). Muchas noches nos gusta ver el programa de Xabier Fortes "La noche en 24 horas",y este martes tuvimos la suerte de ver a Albert Boadella (**) de "Els Joglars",que en mi caso desconocía su paradero.
Nos agrado tanto su contenido,así como las explicaciones de nuestro Albert. Un maestro del teatro y

de la vida.
Seguro que muchas personas no están de acuerdo con él,pero es bueno oírlo y estudiar su trayectoria en el ´arte de talia´.
Al no saber encontrar y reproducir el video completo del programa, pongo otro que Boadella fue el protagonista. Una entrevista que realizaron en "Contrapuntos" el 11 de mayo del año pasado.

Es interesante escucharle,y sus explicaciones en todo.

Tomàs,clase turista,de paso...
con ALBERT BOADELLA.

ENLACES: 

 (*) https://elsjoglars.com/inicio/ 

||| https://es.wikipedia.org/wiki/Els_Joglars 

 (**) https://es.wikipedia.org/wiki/Els_Joglars 

|||| https://www.biografiasyvidas.com/biografia/b/boadella.htm

================================= 

OBRA :  DAAALÍ

Estrenada  el 10 de septiembre de 1999 en el Teatro Jardí de Figueres (Girona), población donde nació Salvador Dalí. Se representó hasta el 16 de septiembre de 2001. 

FICHA TÉCNICA : 
Dirección: Albert Boadella. 
Ayudante de dirección: Lluís Elias. 
Asistentes a la dirección: Genoveva Pellicer, Montse Mitjans, Jordi Costa. 
Diseño espacio escénico: Albert Boadella, Lluc Castells. 
Diseño vestuario: Mariel Soria. Atrezzo: Lluc Castells. 
Infografía: Xavier Gallart. Iluminación: Bernat Jansà. 
Pantalla electrónica: Judith Tello. 
Técnicos de escenario: Jesús Díaz Pavón, Josep Abellan. 
Sonido: Francesc Busquets. Director técnico: Jordi Costa 
Director de producción: Josep M. Fontserè. 
Intérpretes: Jesús Agelet, Ramon Fontserè, Xavier Boada, Silvia Brossa, Minnie Marx, Montse Puig, Dolors Tuneu, 
Jordi Rico, Pep Vila.  
EL ÚLTIMO DELIRIO
El niño Dalí primero quiso ser cocinera, después Napoleón y finalmente se decidió por ser ni más ni menos que Salvador Dalí. Desde muy temprana edad comprendió que la impunidad infantil, con sus delirios y excitantes misterios, formaban el universo que necesitaba retener sin dejarse domesticar frente al mundo adulto, construido sobre la neurosis de la realidad convencional.

 El Dalí que nosotros hemos conocido durante meses en

nuestra sala de ensayos se ha comportado como un hombre cruelmente sincero, ingenioso, provocador, imprevisible y libertario; en definitiva, un ser ecológicamente imprescindible para contrarrestar el empalagoso exhibicionismo de bondad farisaica que nos invade. Dalí no quiso nunca mostrarse bueno ni políticamente correcto, detestaba el buen gusto burgués y la arrogancia de las élites intelectuales que contraatacaban el desprecio, relegando su enorme lucidez entre la locura y la comercialidad.
En nuestros días, un pecador semejante debería ser merecedor de admiración y confianza, por ello la memoria de tan placenteras horas en común la hemos sintetizado con toda pasión y parcialidad como delirio final, cuyo título es la palabra que más le gustaba pronunciar: DAAALÍ. 

=======================

.................................................

NOTA DESTACADA

https://www.mollerussa.cat/loptic-i-creu-sant-jordi-manuel-roure-crida-a-no-defallir-en-la-defensa-de-les-aspiracions-legitimes-de-catalunya/ 

====================

MOLLERUSSA : Novena Convocatoria PREMI SAÓ DE PONENT 2025 * Bases

                                         B  A  S  E  S

1. L’Ajuntament de Mollerussa juntament amb l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida convoquen el PREMI SAÓ DE PONENT.
2. Les obres dramàtiques participants al PREMI SAÓ DE
PONENT han de ser inèdites, escrites en llengua catalana i no representades. Tampoc no han d’haver estat premiades amb anterioritat. Així com tampoc no podran haver estat objecte de cap lectura dramatitzada pública.
3. El tema del text serà lliure ¡ amb un màxim de quatre actors o actrius. L’acció dramàtica estarà localitzada a Mollerussa.
4. Els textos teatrals han de tenir una extensió mínima de 30 DIN A-4 numerats i a una sola cara, i amb un interlineat d’ 1,5 amb lletra Arial cos 12. Tancats en PDF, els textos que no s’ajustin a aquesta base seran desqualificats al rebre’ls. Només es pot presentar una sola obra per autor / autora.

Caldrà enviar els originals a: premisaodeponent@mollerussa.cat

5. Els textos teatrals s’han d’enviar acompanyats d’un arxiu apart per a la plica, on caldrà que consti el títol de l’obra, el nom de l’autor, un breu currículum, el telèfon i adreça electrònica (la mateixa que es fa servir per enviar l’obra i el document adjunt).
Aquest document adjunt no es farà arribar al jurat per tal de salvaguardar la identitat dels que presenten les obres al premi,llevat de qui finalment obtingui el guardó i això només en el moment en que ja s’hagi pres formalment la decisió de quina és l’obra premiada.
6. Els originals es poden enviar fins al 31 de gener de 2025. Els autors dels textos teatrals presentats es comprometen a no retirar-los fins que es faci públic el veredicte del Jurat.
7. La dotació del premi és de 5.000 €. (Se’n deduiran els impostos corresponents).
8. L’obra serà editada per Pagès Editors en la col·lecció “Teatre de Butxaca”. No es permetrà la seva publicació en cap altre suport abans de la seva edició en paper. En qualsevol cas pel que fa a la seva edició com exhibició escènica i per a la futura comunicació i difusió del text premiat, incloent-hi possibles versions en altres
idiomes, l’autor es compromet a fer figurar la llegenda PREMI SAÓ DE PONENT 2025 al material imprès o publicitari.
9. Els treballs presentats no es retornaran.

10. El Jurat esta format per:
Margarida Troguet, gestora cultural.
Anton Not, filòleg.
Francesc Pla, filòleg i professor.

Si per qualsevol incidència cal substituir o modificar el Jurat,l’organització se’n farà càrrec.
11. A criteri del Jurat, el premi podrà ser declarat desert.
12. El veredicte del Jurat es farà públic durant l’acte que
s’organitzarà el divendres 25 d’abril de 2025, en el marc de les Festes de Sant Isidori.
13. El fet de presentar-s’hi suposa l’acceptació d’aquestes bases.
14. Qualsevol altre tema no previst explícitament en aquestes bases que es relacioni amb la presentació, la deliberació i l’atorgament del premi el resoldran els membres del Jurat.

Per a més informació, envieu un correu a: a.cullere@ajmollerussa.cat

==========================
===================

 FELICITACIÓ REBUDA DEL NOSTRE

AJUNTAMENT DE MOLLERUSSA

PER TOTS NOSALTRES.

===========

TEATRO : La obra "Usted puede ser un asesino" de Alfonso Paso (Estudio 1) de TVE

Hola amigos,amigas y amantes del teatro. Deseamos presentaros la obra "Usted puede ser un asesino" escrita por Alfonso Paso (1) y estrenada en el Teatro de la Comedia, de Madrid, el 27 de mayo
de 1958.
ARGUMENTO
*  Margarita y Brigitte son dos amigas que se van de vacaciones dejando al frente del hogar a sus respectivos maridos, Simón y Enrique, que deciden contratar los servicios de dos prostitutas, pero esos planes de los maridos se ven alterados al aparecer el cadáver de Dupont, un desaprensivo que tenía intención de hacerles chantaje. Tras sus vanos intentos de deshacerse del cuerpo y el regreso de sus esposas, aparece la policía, que sostiene que Dupont fue envenenado accidentalmente con cicuta disuelta en leche, inicialmente destinada a Simón y Enrique. Sus esposas son entonces detenidas. Al regresar a casa descubren otro cadáver, el de la anciana que se oponía al noviazgo de su sobrina Noemí, la vecina, con Julio. Cuando los protagonistas deducen que la

cicuta estaba realmente destinada a la vieja, irrumpe Julio amenazando
sus vidas...
*  Con Jesús Puente, Irene Gutiérrez Caba, Concha Cuetos, Pablo Sanz, Montserrat Noé, Francisco Merino, Lorenzo Ramírez, Ricardo Tundidor y Enrique Vivo. Con dirección de Pedro Amalio López. Una producción de RTVE.
Aunque creemos que es mejor visionar la obra,hoy Día de Reyes,mientras los peques juegan con sus juguetes nuevos...

Creemos que se tendría que ver más teatro,y en directo
-en las salas- mejor que mejor.

Tomàs,clase turista,de paso...
con la CULTURA.

=====================
NOTA. (1) https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_Paso

=====================

ENTREVISTA : Josep Maria Pou "El poder té una por terrible dels artistes" realitzada a "El Crític"

Hola amics, amigues i companys de Laborals tots. Aquest dia, de pura casualitat vaig trobar una entrevista que li van realitzar a "El Crític"(1) al nostre Josep Maria Pou que als anys 60 vam coincidir a la Universitat Laboral de Tarragona, encara que ell era un parell d'anys més grans que nosaltres i feia altres ensenyaments. Si que el sentíem des dels dormitaris pels seus programes de ràdio que ens feia, i també en obres de teatre sota les ordres de l'educador i teatrer Miguel Mendez Garcia.
Pel que diu de la seva professió al teatre, com a actor i director en algunes obres, i també de la vida mateixa, encara que l'entrevista sigui una mica llarga, val la pena
llegir-la. Comença amb la introducció al personatge :
*     De Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) impressiona pràcticament tot. Primer, l’alçada: gairebé dos metres. Després, la veu crepuscular i radiofònica, les mans d’homenot. Fins i tot, el joc de celles que té, la profunditat de la mirada. Si t’endinses en els ulls de l’actor, hi pots contemplar un fragment de la història del nostre teatre. De fet, em diu que ell és la suma de tots els personatges que ha interpretat. I n’hi ha un munt: Ciceró, el rei Lear, el capità Ahab de Moby Dick, el filòsof Sòcrates. Però Pou sap transmetre’ns també la fragilitat d’un home corrent i envellit amb Alzheimer, l’Andreu, a la seva darrera obra, El pare, que encara volta per
Catalunya. Pou és enorme. Pou és un gegant.
-   Començo per un escenari de la infantesa: la botiga
d’alimentació de la teva àvia a Mollet del Vallès.
-   Llavors se’n deia tienda de ultramarinos, la del poble, on es venia de tot. Tenia dos taulells, feia cantonada i hi entraves per dos carrers diferents. La botiga era com un decorat teatral. Quan jo volia passar cap a l’interior de la casa, havia de travessar la botiga plena de clients, com si la creués públicament; així, de petit, ja em vaig acostumar a les mirades dels altres. Però jo vivia amb els meus pares, a la típica casa de poble, de dues plantes.
-   La figura del teu pare és clau per moltes raons. Ell treballava a Barcelona, era obrer metal·lúrgic i un amant de la lectura.
-   Sí, ell era del grup de teatre del Centre Parroquial de Mollet, i no només organitzava els assajos, sinó que decidia amb els seus companys quines obres hi volien representar. Cada diumenge hi feien una funció, com tots els grups de teatre de tots els pobles de Catalunya. Parlem dels anys cinquanta, dels centres parroquials que durant la postguerra suplien les necessitats culturals dels pobles, on es feia teatre d’aficionats i es respirava un caliu de cultura. De fet, gràcies als grups d’aficionats, el teatre es va mantenir viu als pobles. Recordo que, cada dissabte, el dia abans de l’estrena, el meu pare m’agafava de la mà i em deixava acompanyar-lo al Centre Parroquial perquè ell i els seus companys hi anaven a muntar els decorats per a l’obra del diumenge. I, aleshores, tots dos
entràvem per una porta del darrere de l’escenari.
-   M’intrigues.
-   Un cop dins, el pare em deia: "Seu aquí i mira". De sobte, ell i els seus companys obrien unes caixes enormes on guardaven les escenografies de paper pintat, les treien i començaven a clavar-les. Després, les desplegaven senceres i estiraven fort les cordes i, de cop, del no-res, apareixia un castell, o un bosc, o un paradís, el que fos. Era màgia, i jo, assegut sol al pati de butaques,
em sentia un espectador privilegiat.
-   Una imatge preciosa. Això em fa rumiar sobre la funció

del teatre, que, si bé servia per evadir-se d’una realitat crua de postguerra, també permetia als obrers reivindicar la seva lluita, oi?
-   Sí, i tant, a Sants i a Gràcia, a Barcelona, a tot Europa, existia aquest teatre reivindicatiu; grups com cèl·lules militants que creixien al voltant de cooperatives obreres,
amb un esperit revolucionari i crític contra el franquisme.
-   Tu creus, ara que ho esmentes, que s’hauria d’implantar el teatre a les escoles?
-   [Esbufega.]  Estàs obrint un meló, sobretot en aquest país on el teatre mai ha estat una assignatura obligatòria, ni tan sols una assignatura optativa en moltes escoles. A Anglaterra i als Estats Units, els nanos es formen des de petits en el teatre. Si mires la biografia dels actors més grans, James Dean, Paul Newman o Marlon Brando, tots van començar fent teatre a l’escola i a l’institut. Aquí s’ha intentat, però ha fracassat. Es creu que el teatre a les escoles és una ximpleria i que no dona un èxit immediat, però sé de molts pares que senten la necessitat que els seus fills, des de petits, practiquin la intel·ligència emocional a partir del teatre.
-   El teu pare, en certa manera, sí que et va apropar al teatre. A més, d’ell, n’heretes una altra passió que et marcarà, i molt. Parlo de quan l’esperaves a l’estació de Mollet, a l’andana, cada capvespre.
-   Sí, és cert, ell tornava de la feina i duia sota el braç tota la premsa de la tarda, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, etc. Ell era un devorador de diaris, i jo n’he heretat aquesta passió. Més que no pas trobar-me amb el meu pare, jo anava a l’estació per agafar-li els diaris. Jo m’he educat amb Destino i Gaceta Ilustrada, llegint Josep Pla, Nèstor Luján i tots els grans mestres del periodisme.
Jo soc de la generació sense televisió.
-   I de la generació que escoltava molta ràdio?
-   Sí. Quan sopàvem, sempre l’escoltàvem. Recordo que, un cop per setmana, cada emissora emetia una obra de teatre sencera. A les deu de la nit, normalment els meus pares ens enviaven a dormir a mi i els meus germans; però, quan van adonar-se de l’interès que la ràdio despertava en mi, em deixaven seure al costat fins a les dotze per escoltar-la. La ràdio, com el teatre, necessita la
col·laboració fantàstica de l’oient, la imaginació.
-   El que sobta, però, és que, malgrat la teva afició al teatre de què parles, no t’imaginaves sent actor.
-   Mira, els meus pares, pensant en el meu futur, van demanar-me una beca i un dia em diuen: "Nano, te’n vas a la Universitat Laboral de Tarragona". Les universitats laborals eren institucions que, llavors, es creaven per als fills dels treballadors. I jo, decidit, me n’hi vaig anar feliç. Però, un cop allà, passa una cosa que consolida la meva
vocació i determina el meu futur.
-   El què?
-   Vaig convèncer els meus educadors de crear una emissora. Quan els meus companys se n’anaven a dormir, escoltaven el meu programa; i també, mentre ells dinaven, jo els llegia les notícies que prèviament havia seleccionat. Els educadors em van donar suport, i això em va donar una confiança enorme. Abans d’anar a Madrid, el que a mi em cridava l’atenció era la ràdio com a mitjà de comunicació; és a dir, jo el que volia ser era un Joaquín Soler Serrano o un Arribas Castro, que són els antecedents d’un Iñaki Gabilondo, periodistes d’aquest
estil.
-   I per què te’n vas a Madrid?
-   Per fer la mili, al Ministeri de Marina. Vaig deixar la Universitat Laboral de Tarragona perquè havia de començar Enginyeria Industrial i jo no volia fer-la de cap
manera. M’importava tres ous.
-   I cap a on tires?
-   Quan arribo a Madrid, ja tenia recopilada tota la informació de l’escola oficial de ràdio i periodisme; i la primera tarda lliure de la mili, me n’hi vaig corrent per matricular-me, però em diuen que no em poden admetre
fins a l’octubre.
-   Llàstima. I llavors?

-   Enfocat amb la mateixa idea de ser locutor i per no perdreel temps, decideixo anar-me’n cap a la Real Escuela Superior de Arte Dramático (RESAD) perquè ja havia estat matriculat un any abans a l’Institut del Teatre fent classes de veu, i allà m’hi admeten per a aquell
mateix gener. Aquest episodi em canvia la vida.
-   Si no m’equivoco, parles de quan tens 23 anys, l’any 1967. Un any més tard, amb Adolfo Marsillach, triomfaràs amb Marat/Sade, que serà un èxit rotund, i et quedaràs a viure a Madrid. Per tant, vius el Madrid dels últims espeternecs del franquisme. Com era aquell moment?
-   Hi havia molts moviments clandestins per carregar-se la dictadura. Jo formava part d’unes cèl·lules que es reunien en els extraradis de Madrid, dins l’òrbita de la RESAD, que, com que tenia rang universitari, la policia no hi podia entrar i podíem reunir-nos i representar obres prohibides. Ara bé, jo vaig viure el canvi d’una etapa en què la censura et tallava en sec cap a una altra on va existir la llibertat total, representant un teatre polític i eròtic que no s’havia pogut fer, de senyores despullades en escena.
-   Com podíeu esquivar la censura?
-   Quan estrenaves una obra, el llibret l’havies d’enviar al Ministeri de Censura. Si s’aprovava, començaves a assajar. Però encara quedava un altre pas. Quan l’obra ja estava anunciada i les entrades ja estaven en venda, dos dies abans de l’estrena, venien uns censors del Ministeri,
i nosaltres fèiem el pase de censura.
-   És a dir, que representàveu l’obra només per als censors?
-   Exacte. Després, ells signaven un paper; però, no t’ho perdis, havien d’estar d’acord unànimement. S’havien carregat funcions senceres. Ara bé, feta la llei, feta la trampa. El dia de l’assaig de censura de Marat/Sade, dues hores abans, Adolfo Marsillach reuneix tota la companyia, i amb el text a la mà ens diu: "A veure, aquí on tu dius que aquest senyor és un cabró, doncs avui hi has de dir: ‘Aquest senyor és un cabronàs i un tros de fill de la grandíssima i putíssima mare i espero que avui es mori
immediatament".
-   Ja! Exageràveu les parts que podien ser censurades!
-   Això mateix, per negociar amb els censors, que s’esveraven. Després, arribàvem a un acord amb ells i ho deixàvem finalment en la paraula cabró. Érem a les acaballes del franquisme, i els censors mateixos, a
vegades, se sentien avergonyits.
-   I la movida madrilenya? Modernitat, esperit lúdic, Tierno Galván, Rockola, etcètera, etcètera.
-   Allò va ser una explosió de llibertat, on tot era vàlid, on existia un meravellós sentiment col·lectiu. Em trobava a tot arreu amb tota mena de gent: en concerts, en teatres, als bars bevent canyes… Es respirava una necessitat de
viure, de voluntat de "voler viure de debò".
-   I el fet de ser català et va condicionar d’alguna manera?
-   Mai, més aviat tot al contrari. Mira, en plena movida, inclús quan jo vaig arribar a Madrid l’any 1966, allò que era normal en el món de la cultura era que, si eres català, d’entrada, tenies un mèrit enorme. Em deien: "Qué suerte tienes de ser catalán". I en el meu ofici m’ho he sentit dir milers de vegades. Ser català volia dir ser una persona
preparada, rigorosa i exigent. Hi havia estima.
-   I creus que des d’aquí hem entès aquest Madrid? Tu

tens un peu aquí i un peu allà.
-   Jo crec que des d’aquí mai s’ha entès Madrid. I et dic mai. Hi ha alguna cosa ancestral de les vísceres o de la sang que no es podrà treure ni amb molt de fregall que hi apliquis. Potser l’enfrontament Madrid-Barcelona té els seus orígens en l’esport, no ho sé. Mira, jo no vaig començar a fer teatre en català a Barcelona fins a l’any 87, tot i que ja em coneixien de la televisió; i moltes persones em preguntaven: "Però, on ho has après, tot això?" I jo els responia: "A Madrid". I, de sobte, es quedaven tallats i hi afegien sorpresos: "A Madrid? Però si no pot ser que siguis bon actor i hagis estudiat a Madrid". Fins i tot m’ho
deien alguns companys de la professió.
-   Vaja.
-   Hi ha una etapa, al voltant dels anys setanta, en què Barcelona disposava d’una seu pròpia d’un teatre públic nacional amb llibertat de programació que no era de la Generalitat ni de l’Ajuntament, sinó del Ministeri de Cultura de Madrid. De fet, sempre hi ha hagut una deferència del Govern central envers Catalunya, que sap que Catalunya és un element amb molta potència; també, però, en les coordenades d’aquest joc polític de tenir contenta la gent, sense voler revoltes ni mogudes. És la relació entre l’art i el poder, que sempre ha estat
conflictiva des de Shakespeare.
-   I per què l’art manté sempre una relació conflictiva amb el poder?
-   L’obligació de l’artista és ser lliure, expressar-se amb absoluta llibertat; i el poder, en gran manera, pretén
controlar.
-   Tu vas viure en primera persona un exemple d’això. Parlo de la polèmica entre el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i Josep Maria Flotats.
-   Ho vaig viure amb molt de dolor. Inauguràvem el TNC amb una obra mestra del segle XX, Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, un dels millors textos del teatre contemporani, que parlava de la sida i de l’homosexualitat. Però, en canvi, l’obra va ser molt mal rebuda per part de l’estament oficial de la Generalitat i del Departament de Cultura, perquè no era una obra d’un autor català. Fins i tot, mentre parlàvem en les tertúlies posteriors a l’estrena, jo mateix vaig sentir per boca d’un alt dirigent del país, la frase següent: "Quina vergonya
haver estrenat el TNC amb una obra de maricons".
-   Ai, un comentari desafortunat, sí. Però, més enllà de l’anècdota, què en podem extreure?
-   No ho sé. Mira, va costar molt que Catalunya aconseguís un teatre nacional, amb pressupost i diners. Tots els països en tenen un. Però, a Espanya, i també a Catalunya amb el cas Flotats, es comprova que el poder té una por terrible dels artistes; no els pot controlar, no sap com tractar-los. El poder no té por de les manifestacions dels metges o dels mestres, però en podria tenir d’una protesta de creadors, que, vulguis o no,
per definició, són àcrates.

-   Parles dels artistes, però com veus l’altra part, la dels polítics, la classe política?
-   En els darrers anys, i no només amb el procés, sinó també abans, la classe política no mostra el nivell que a mi m’agradaria que tingués. Estic segur que hi ha persones excel·lents amb vocació de servei; però, en general, els polítics no fan aquest efecte. I un dels problemes greus, em sembla a mi, és que hi ha hagut un moment en què la classe intel·lectual que podia crear corrent d’opinió a través de la premsa i de l’assaig va preferir replegar-se a les seves casernes d’hivern, potser
per por o per comoditat.
-   Vols dir de no arriscar-se, de no voler jugar-se la pell?
-   Sí, persones de prestigi que podien haver ofert elements de pensament per contrastar la febre irracional que porten les accions nodrides només per sentiment. S’han manipulat les emocions, i és aquí on he trobat a faltar els intel·lectuals que, amb lucidesa i objectivitat, podien haver ajudat a descobrir que s’estaven manipulant els sentiments. I no ho han fet; però ni en el procés, ni tampoc en la política espanyola en general. De fet, jo penso que, en els últims anys, la política de tot el món
ens ha col·locat en un estat d’angoixa.
-   Se sap, i s’ha estudiat, que la política i la veritat mantenen una relació "difícil", per dir-ho d’alguna manera. Ara bé, el teatre no vol ser cap veritat: se’ns presenta com una mentida, una fantasia, un engany, i, en canvi, ens revela grans veritats.
-   És que aquest és el gran miracle del teatre. Quan tu seus a la butaca i comença la funció, i jo surto i dic que jo soc aquest personatge, o el que sigui; tu saps que allò no és veritat, que jo em dic Josep Maria Pou i que jo no soc aquest senyor que dic que soc; però tu jugues a creure-
t’ho.
-   Perquè m’agrada ficar-me al cau del conill.
-   És clar! Hi jugues. Els actors de l’escenari i els espectadors hem arribat a un acord: nosaltres us expliquem una mentida i vosaltres us la creieu, sabent, però, que és una mentida. I, d’aquella mentida, vosaltres n’extraieu una veritat objectiva. Forma part de la gènesi del teatre. En canvi, els polítics et menteixen descaradament sense advertir-te. Recordo el dia que va sortir la sentència del procés. Jo estrenava Viejo amigo Cicerón al Teatre Romea. En aquesta obra parlàvem de l’assassinat de Juli Cèsar, de Ciceró liderant una revolució, de l’arribada de la república romana… Era gairebé un estudi polític. Doncs bé, el 90% de les frases de Ciceró tenien ressò en el moment actual que estàvem vivint. Mentre cremava Urquinaona i des de dins del teatre escoltàvem les sirenes dels Mossos, aquella funció parlava del comportament polític amb el poble i de com fer la revolució des d’un nivell intel·lectual. I el públic s’aixecava i aplaudia frases i frases. El teatre, molt més que no pas un míting, els permetia apropar-se amb més
lucidesa cap al que estava passant.
-   És una bona manera d’acabar l’entrevista, parlant de com l’element pedagògic del teatre ens permet copsar realitats complexes, oi? De fet, en la teva última obra, El pare, parleu, amb bellesa i dolor, de la gent gran i de l’Alzheimer, dels efectes en les famílies. És un tema dolorós que fa patir moltes persones…
-   Sí, ho és. Mira, un diumenge a dos quarts de vuit, un copacabada la funció i quan molta gent ja havia marxat cap a casa, una senyora em va esperar al carrer quan jo ja sortia del teatre. Ella es va apropar cap a mi i, mentre m’agafava les mans, em va donar les gràcies. Em va dir: "Vostè, senyor Pou, m’ha canviat la vida". És la catarsi
que provoca el teatre.
-   I per què te les donava, les gràcies?
-   Feia sis mesos, aquella senyora no va tenir més remei que ingressar la mare en una residència. I des d’aquell dia s’havia llevat cada matí amb un complex de culpa esfereïdor. Ella em va dir que, mirant la funció, es va adonar que no era l’única filla del món, que hi havia altres persones amb un patiment semblant, i que havia comprès que era un mal comú dels nostres temps, que gràcies a la funció teatral va poder treure’s la motxilla de la
culpabilitat.
-   Meravellós.
-   Sí. Persones en un teatre que no es coneixen entre elles, però que comparteixen les mateixes emocions. Ajuda a comprendre coses, oi?

Entrevista: Txema Seglers
Creiem que aquesta entrevista Josep Maria Pou ens dóna una lliçó de vida.

Tomàs,classe turista,de pas...

Gràcies Josep Maria. (1) https://www.elcritic.cat/

==========================
Enllaç sobre Josep Maria Pou al Blogger : https://claseturistadepaso.blogspot.com/search?q=josep+maria+pou

MOLLERUSSA|2022 : Temporada de Teatre * Octubre/Desembre * Teatre L´Amistat

Hola amics, amigues, tot Mollerussa i comarques. És per a nosaltres una satisfacció poder anunciar-vos el Programa d'Actes (1) que té l'Ajuntament de la Vila en aquests tres mesos que queden per finalitzar el 2022.
Pel que hem apreciat hi ha 10 esdeveniments,entre concerts,teatre,teatre musical,recital poètic i el Concurs de Vestits de Paper en la seva 58 edició. Tot un ventall molt variat i interessant.

Tomàs,classe turista,de pas...
amb el Programa d´Actes
de Mollerussa.

===============================
NOTA: (1) Per ampliar els fulls del Programa d'Actes, cliqueu-los a sobre i després apliqueu el signe +.

EL BUSCADOR : ¿Qué es Memoranda? del Canal Sur de Andalucía

Hola amigos y amigas. Sabiendo que el julio pasado se conmemoró 90 aniversario de la Compañía "La Barraca" que fundó Garcia Lorca junto a otros compañeros,he encontrado "Memoranda" del Canal Sur de Andalucía.
Me preguntareís ,¿qué es Memoranda?
*   Memoranda es uno de los vehículos de difusión del patrimonio audiovisual de los andaluces. En Canal Sur velamos por la conservación de los archivos históricos audiovisuales, como establece la Ley de creación de la RTVA (8/1987, de 9 de diciembre) y la modificación posterior (Ley 18/2007, de 17 de diciembre). El Archivo ahora abre sus puertas en colaboración con la Dirección de Medios Interactivos de RTVA. En Memoranda están las imágenes "que deben recordarse" o que forman parte de
la memoria sentimental de los espectadores.
Pensamos que es una buena fuente de recuperar programas y noticias que nos agradarán volver a visionar,por los recuerdos que tenemos de ellas o por las circuntancias que ocurrieron, es interesante saber su enlace : http://blogs.canalsur.es/documentacionyarchivo/
*    Como ejemplo hemos buscado "La Barraca" de Garcia Lorca,y nos ha salido este enlace  donde explican :

http://blogs.canalsur.es/documentacionyarchivo/comienza-el-centenario-del-nacimiento-de-lorca/

**     1931: 2 de diciembre. Federico García Lorca pone en marcha el teatro itinerante «La Barraca», una iniciativa

dirigida a divulgar y popularizar el teatro en la España rural.
***  Recordamos un fragmento de "La barraca: teatro en el camino", sobre el teatro universitario "La barraca" fundado por Lorca, con imágenes del poeta actuando en su "teatro del pueblo", grabadas con la cámara del historiador y "barraquero" Gonzalo Menéndez Pidal (1911-2008), y a la actriz Maria Carmen García Lasgoity cantando el himno de la Barraca. Locución Juan Echanove, dirige Maria Luisa Chamorro y Jesús Vigorra, asesor Ian Gibson. [Programa "Buscando a Lorca" 1,
26/05/1998, Canal Sur Televisión].
****       Otras fechas de interés:
*****      1934: 29 de diciembre. Se estrena en el Teatro Español de Madrid "Yerma" de Federico García Lorca.
******     1998: 16 de enero. Comienzan en Granada, las celebraciones del centenario del nacimiento de Federico García Lorca (1898-1936).
*******    Con su correspondiente video:

Solo nos queda que sea de vuestro agrado.

Tomàs,clase turista,de paso...
el saber no ocupa lugar.

=========================
DISCOSDEDICADOS*PACOIBÁÑEZ*12TEMASAGARCÍALORCA
1. Canción del jinete. 2. El lagarto está llorando 3. Romance de la luna, luna 4. Casida de las palomas oscuras. 5. La señorita del abanico 6. Mi niña se fue a la mar 7. Canción del Jinete (En el Olympia) 8. No te pude ver 9. Córdoba, lejana y sola 10. Si tu vienes a la romería 11. Pero tu has de venir 12. Yo vuelvo por mis alas.

BIOGRAFIA : Imprescindibles de TVE, con Lola Herrera en "Vivir en el aire"

Hola amigos y amigas. El domingo ví un imprescindibles en La 2 que lo puedo calificar de "MATRÍCULA DE HONOR",tanto por su contenido,así de como es ella,siempre me ha gustado con sus interpretaciones,sobre todo en teatro.
SINOPSIS
*   Documental dedicado a la actriz Lola Herrera (Valladolid, 1935), protagonizado por ella misma, que repasa su trayectoria y se sumerge en la memoria de esta gran dama del teatro para transitar por el alma de todos los personajes a los que ha dado vida en el teatro, la televisión y el cine.
**   Cuenta con testimonios de sus hijos, la actriz Natalia Dicenta y el fotógrafo Daniel Dicenta, y de compañeros de profesión como los directores Josefina Molina, José
Carlos plaza y José Samano, entre otros.
***   Dirigido por Alicia de la Cruz y Chema de la Torre.
Realizado : Año 2017.
Fue casi 60 minutos,que me pasó como un soplo,donde da gusto ver programas tal excelentes. No siempre puede ser así,pero ayer fue muy superior, que recomiendo ver.

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/lola-herrera-vivir-aire/6465980/

Tomàs,clase turista,de paso...
con Lola Herrera.

======================
Notas. https://es.wikipedia.org/wiki/Lola_Herrera

======================
DISCOSDEDICADOS.Natalia Dicenta visitó la primera edición de Mistycalle con el espectáculo "Cortázar a ritmo de jazz" en el Palacio de Congresos y Exposiciones Lienzo Norte. Patty de Frutos lo mira y nos lo cuenta todo. http://mistycalle.blogspot.com

DIA MUNDIAL DEL TEATRO : Hoy,27/03/2022 * Con "Historia de una escalera" nuestro homenaje a Antonio Buero Vallejo

Hola amigos y amigas. De que vamos a tratar ,como no, del Dia Mundial del Teatro 2022,que se celebra hoy 27 de marzo de cada año y fue creado por Instituto Internacional del Teatro (ITI) (1) en el año 1961. Su principal objetivo, es dar a conocer lo que representa el teatro para la cultura a nivel mundial.

Mensaje Internacional del Día Mundial del Teatro
*    Durante este día se celebran en todo el mundo actos y eventos relacionados con la escena. Uno de los más importantes es el mensaje internacional por parte de una figura de talla mundial por invitación del ITI. En este mensaje, una persona de relevancia comparte sus reflexiones acerca de la cultura y el teatro.
La primera vez que se celebró el Día Mundial del Teatro (2), en 1962 fue el poeta, dramaturgo y cineasta francés Jean Cocteau quien pronunció el famoso Mensaje Internacional del Día Mundial del Teatro.
Después, otros nombres destacados le siguieron como Arthur Miller, Laurence Olivier, Pablo Neruda, Richard Burton, Antonio Gala, Humberto Orsini, John Malkovich o
Darío Fo.
NUESTRACELEBRACIÓNPARTICULAR
Creemos que la mejor forma,es viendo teatro,aunque sea en video. Por ello hemos escogido la obra de Antonio Buero Vallejo (3), su "Historia de una Escalera" (4). Es una obra

de teatro (1947 y 1948), por la que recibió el Premio Lope de Vega. Se estrenó en el Teatro Español de Madrid el 14 de octubre de 1949. En ella se analiza la sociedad española, con todas sus mentiras, a través de la vecindad de una escalera. El tema principal de la obra es la frustración individual y el amor entre jóvenes. Nadie es feliz, todos son egoístas, se perpetúa la propia miseria
por el egoísmo que desemboca en infelicidad.
Podemos verla por la "Aula Municipal de Teatro"

Es una obra que se a representado en muchas ocasiones,pero siempre es bueno volverla a ver.

Tomàs,clase turista,de paso...
siempre con el Teatro.

.............................................
NOTAS.(1) https://www.iti-worldwide.org/es/goals.html

(2) https://world-theatre-day.org/es/index.html 

(3)  https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Buero_Vallejo

(4)  https://nomesesunblog.files.wordpress.com/2010/11/historia-de-una-escalera.pdf 

(*) https://www.rtve.es/television/20141202/historia-escalera-antonio-buero-vallejo/1060564.shtml

===========================